Es muy bueno para la comarca
Encara recordo, a la portada del diari, la cara de triomf i joia de l’alcalde de Villar de Cañas (436 habitants, Conca) quan a finals de 2011 el Gobierno va decidir finalment ubicar el disputat (!!) cementiri nuclear (!!) al seu poble, perquè, deien, “es muy bueno para la comarca”. N’hi deien ATC (Almacén Temporal Centralizado) i suposava una inversió de 700 milions d’euros que portaria 300 llocs de treball, la majoria qualificats, i que segurament deixaria uns impostos anuals suficients per fer, com a mínim, una festa major lluïda.
D’això ja fa 10 anys i, per dissort de l’alcalde (i de la unanimitat (!!) del consistori, i de “toda la comarca”), el projecte va quedar paralitzat, tot i que no està enterrat definitivament (De fet, en algun lloc o altre han d’anar a parar els residus nuclears que Espanya genera i de moment, l’estat està pagant a França 67.000€ al dia (!!), que amablement ens els custodia. El debat és realment complex i profund. Però tornem a Conca).
El no desenvolupament de l’ATC a Villar de Cañas em porta a especular, a plantejar-me una ucronia, és a dir, a imaginar-me una versió diferent de la història: Què hauria passat si s’hagués fet l’abocador nuclear? Hauria duplicat el poble la seva població amb mà d’obra de tot tipus, des d’operaris a enginyers, que haurien educat els seus fills a l’escola rural que hauria tornat a obrir per demanda popular? Hauria esdevingut Villar de Cañas un lloc agradable i còmode per viure, tot i l’ombra llunyana de l’ATC? Estaria ara el magatzem en ple rendiment però dels 300 llocs de treball al final només n’haurien estat 10, o 4, o 2, perquè, tal i com va passar amb la conversió en regadiu de bona part dels Monegros, ara la tecnologia permet automatitzar i robotitzar molts processos i moltes tasques es controlen remotament? Hauria tot plegat seguit tal qual estava però amb una mega-infraestructura de residus nuclears a prop del terme municipal? Hauria crescut la població? Viuria millor? Hauria disminuït? Seria realment “bueno para toda la comarca”?
De moment, l’entorn natural de Villar de Cañas respira tranquil; certament cada vegada més tranquil perquè segons el darrer cens (2018), el poble ha perdut 58 habitants en aquests anys. La España vaciada. Serveixi Villar de Cañas com a exemple de debat, d’allò que podem arribar a considerar bo i necessari (com per exemple, un cementiri nuclear) en benefici de l’economia de la comarca i dels seus veïns.
Però deixem estar Conca, que ens queda lluny (en l’espai i en el temps) i anem a tan sols 9 kilòmetres de Tàrrega, a El Canós (25 habitants), on està passant alguna cosa similar. No son residus nuclears, però és amoníac, pudors i soroll. A petició d’un veí, que és empresari i que té una agència immobiliària a Barcelona, l’Ajuntament vol concedir permís per a construir-hi una macrogranja de més de 9.000 porcs, o el que és el mateix, permís per a construir-hi una fàbrica de carn industrial. Descripció gràfica: 4 naus de 2.000 m2 i una gran bassa per a 14.500 metres cúbics de purins, en un complex de 25.000 metres quadrats. Tot això en un indret preciós amb alt interès paisatgístic, natural i patrimonial, a tocar del nostre terme municipal. I tot això quan recentment s’ha publicat un mapa de tota la península ibèrica (a la foto) amb les concentracions d’amoníac (NH3), a conseqüència de les activitats agrícoles i ramaderes. La nostra zona és de les poques amb un vermell alarmant1.
Jo m’oposo a aquest projecte. No tot és bo per a la comarca. Hem de deixar d’analitzar allò “bo” exclusivament en termes econòmics. Primerament perquè l’economia dels titulars sempre és la macro, la dels PIBS i la de les xifres grans i llampants però mai és la micro, la de les cases, la de la gent. I també perquè allò “bo” cal analitzar-ho molt més àmpliament, també en termes ambientals (d’on sortirà l’aigua? Què se’n farà dels purins?) i, molt important, en termes culturals: La pertinència a un lloc, a un paisatge és un element essencial per al benestar i la dignitat dels qui l’habiten; i el paisatge ha de ser salubre, mesurat, harmoniós. Per descomptat que no estic defensant els pessebres, ni els pobles de postal, ni els paisatges excessivament protegits; els humans habitem els llocs, els vivim i ens retroalimentem del nostre entorn. Els paisatges s’han cultivat, s’han humanitzat i s’han desenvolupat, i així ha de continuar sent, però la clau ha de ser sempre la proporció, la mesura.
Jo m’oposo a aquest projecte perquè m’oposo al seu model del ramaderia intensiva i indigna, com també m’oposo a menjar carn d’un porc que viurà amb pena i estrès, de pinso i medicaments, durant 5 mesos. No tot és bo per a la comarca i els seus habitants. Aquest model potser només és bo (=lucratiu) per a l’empresari i potser només durant algun temps, però per a res més; per a ningú més, i molt menys en nom de la prosperitat de la comarca. Cal que tots, veïns, empresaris, consumidors i polítics assumim coresponsabilitat del mon que volem i del seu esdevenir.
1Font: Departament de Ciències de la Terra del Centre Nacional de Supercomputació de Barcelona
Natàlia Lloreta
Gestora cultural i Membre del grup G.E.M.A
