De vegades, la biodiversitat d’un ecosistema ve molt determinada per la part que hi és menys present. Als ecosistemes predominantment forestals hi juguen un paper essencial les interfícies agrícoles i els ecotons. Per contra, en ecosistemes predominantment agrícoles hi juguen un paper essencial els reductes forestals i els matollars que permeten així penjar-los l’etiqueta d’agroforestals. I és sobre aquests darrers que em vull referir: avui els sistemes agroforestals estan en retirada, sigui en favor dels estrictament agrícoles o sigui a favor dels estrictament forestals. És precisament en relació a aquestes àrees amb combinació de taques –que en termes de paisatge coneixem com a mosaic–, que hi ha una part del país on avui s’és a punt de jugar una partida clau: les Garrigues, i entorns veïns, comarca que, com el nom indica, constitueix paradigma d’aquest paisatge. Un territori on l’hàbitat agroforestal hi ha romàs en excel.lent estat de conservació i que properament pot veure’s transformat arran dels nous regadius del Canal Segarra-Garrigues. Un territori que s’enfronta al repte de compaginar el desenvolupament agrícola amb el manteniment dels marges, les vores, les bosquines i els espais de vegetació espontània que encara ara separen les finques. La concentració parcel.lària i, a posteriori, la compra o, més habitualment, l’arrendament d’una munió de parcel.les per part de l’agroindústria, en pocs anys pot convertir aquestes zones en un sistema agrícola homogeni, semblantment a l’agricultura intensiva de la plana de Lleida o la plana d’Urgell on els reductes de vegetació espontània han esdevingut marginals. Dos factors hi juguen a la contra: la immensa capacitat de treball de la maquinària actual i la mida de moltes de les taques, massa petites per figurar al cadastre amb parcel.la o subparcel.la específica (forestal, matollar,..).
Tampoc, no és casual que la caça mantingui a les Garrigues un pes notable i fins i tot, en sigui un recurs econòmic de pes, atès la bona salut de l’hàbitat cinegètic. Això per oposició a les comarques de la plana on aquesta activitat ha esdevingut residual. De fet, han estat precisament les Societats de caçadors un dels pocs col.lectius que s’han mostrat reticents a les esmentades concentracions parcel.làries. En primer lloc, perquè implica la desaparició de marges i partions, lloc de refugi i reproducció de la fauna, i en segon lloc i a mig termini, per la conversió de les finques en espais força intensificats, semitancats i gairebé privats al trànsit dels mateixos caçadors i per extensió, de qualsevol altre usuari de l’espai rural. Això lliga directament amb la normativa de la producció integrada (Decret 413/2006, de 31 d’octubre) per a diferents conreus que estableix la necessitat de mantenir incultivada un 5% de la superfície a fi i efecte d’assegurar la presència dels depredadors naturals de les plagues pròpies dels conreus (article 4). És evident que els depredadors naturals són el sistema més sostenible de combatre-les i no cal dir, el més econòmic.
Per tot plegat, cal que la comunitat científica i el món conservacionista dediquin algunes energies a la imminent entrada en funcionament dels nous regadius del Canal Segarra-Garrigues, això és entre els anys 2015 a 2017, proposant mesures –i introduint-les si és possible a la nova llei–. N’apunto algunes: revisar els cadastres dels municipis afectats i detallant a petita escala les subparcel.les forestals, d’erm o matoll; la necessitat de preservar les bermes vora camí del soterrament de les canonades de les xarxes primàries i secundàries; introduir una alçada màxima de tal·lús resultant de les replantacions o anivellaments de terrenys la qual cosa redundaria en una abancalament més progressiu i ben segur en el manteniment d’alguns marges més; establir com a generalitat el criteri de la producció integrada abans esmentat; etc. Objectivament i des del punt de vista de la productivitat, aquestes mesures no comprometen el desenvolupament dels regs. Simplement introdueixen garanties ambientals que altrament podem qualificar de pràctiques de conservació. La magnitud territorial de la transformació prevista (més de 40.000 Ha, només en el perímetre del marge dret), fa que entre actuar o no actuar el país que romandrà serà ben diferent.
Les Borges Blanques, 19 de març de 2015
Ramon Queralt Boldú, ambientòleg i jurista